REFLEXIÓN TEMA 4 Y 5. LA INCLUSIÓN DE LAS TIC EN LA EDUCACIÓN INFANTIL

A lo largo de las entradas anteriormente realizadas, y durante la evolución del semestre hemos ido viendo la evolución por la que han pasado las tecnologías de la información y la comunicación, y como se han llegado a convertir en algo indispensable en la sociedad en la que vivimos. A mediados de los años 80 el Ministerio de educación, para intentar buscar una solución en referencia a la cuestión de las TIC, desarrolló el proyecto ATENEA que se encargaba de velar por la calidad de los aprendizajes escolares a partir de la introducción de las TIC en el aula. A partir de ahí, se han creado diferentes planes de inclusión de las TIC en el aula, y aun así ninguno de ellos ha llegado al fin deseado, ninguno ha conseguido la correcta integración de éstas en el aula.

Una pregunta invade mi mente: ¿Cómo puede ser que el uso de las TIC hoy en día no esté normalizado? Un estudio de Trujillo empieza a responderme esta pregunta, en el cuál analiza la ley educativa actual, la LOMCE. Esta ley concibe a las TIC como una simple herramienta complementaria, e incluso como una asignatura más sin importancia. Esto me lleva a pensar que si desde el pilar básico, como es la ley educativa actual, no se da apoyo al uso de las TIC como herramienta básica en la educación, todo lo demás automáticamente también fallará. Por ello, debería remodelarse en primer lugar la ley, para que posteriormente pueda cambiar la situación en la que se encuentran las TIC.

Otro plan TIC que me parece interesante mencionar es el proyecto Xarxipèlag (2000), que tenía como objetivo que todos los centros de las Islas Baleares contaran con equipamientos suficientes, con conexión a Internet, facilitar la gestión académica administrativa y proporcionar formación y recursos didácticos a los profesores. Gran parte de estas medidas quedaron estancadas y cayeron en el olvido, por lo que se puede ver que este plan no se desarrolló como estaba pensado.

Area, en su lectura “Veinte años de políticas educativas”, nos explica que cada comunidad autónoma desarrolla sus propios planes de manera aislada y no se sigue un plan general a nivel estatal que coordine la inclusión de las TIC en el ámbito de la enseñanza. Bajo mi punto de vista, si se realizase un plan de integración de las TIC a nivel estatal y se cumpliese, siempre que fuese adecuado, podría caber la posibilidad que las TIC ocuparan el papel que se merecen hoy en día.

Bajo mi punto de vista, para que haya una buena integración de las TIC se debe desarrollar el conocimiento TPACK, es decir, un docente debe tener tres tipos de conocimientos que se han de complementar entre ellos. Éstos son: conocimiento disciplinar, conocimiento tecnológico y conocimiento pedagógico.

Por todo lo mencionado a lo largo de esta entrada, considero que las medidas tomadas para el proceso de inclusión de las TIC en el ámbito educativo no son, en ningún caso suficientes ni adecuadas.  Por ello, para que la situación mejore se deben tomar las medidas necesarias, hasta llegar al punto de que las TIC formen parte de la vida diaria del aula como herramienta de trabajo básica. A continuación os dejo un vídeo de un autor mencionado a lo largo de la reflexión, que nos habla de las competencias digitales educativas.

EL MEU PLE AL MÓN VIRTUAL

  Íntimament lligat al desenvolupament de la Web 2.0 va sorgir també el concepte de PLE (Personal Learning Environment). La definició de PLE segons Adell i Castañeda (2010) és “Conjunto de herramientas, fuentes de información, conexiones y actividades que cada persona utiliza de forma asidua para aprender”. A continuació, us deixo un vídeo que explica detalladament que és el PLE i ens exposa el d’una estudiant de quart curs de primària. Aquest vídeo m’ha ajudat a comprendre millor que és el PLE i m’ha servit com a exemple a l’hora de crear-ne el meu propi.

  Adell i Castañeda afirmen que sempre hem tingut un entorn personal del qual aprenem, tot i que és probable que no n’ haguem estat conscients. Això ve donat per l’escassetat de fonts d’informació, i l’especialització de les mateixes, amb un professor que és el centre que preveu d’informació als seus alumnes sense donar importància a la resta, tot i que es seguia aprenent paral·lelament.

  En el meu cas mai m’havia plantejat que tenia un entorn personal d’aprenentatge, de fet mai havia sentit la paraula “PLE” fins aquest curs, que gràcies al qual he descobert que tinc un PLE, i molt més complet del que imaginava. Ja que en saber que havia de crear el meu PLE al món virtual em vaig desesperar perquè pensava que no estaria gens complet. Però a mesura que l’anava realitzant m’anava sorprenent a mi mateix i hi quedaren reflectides més coses del que pensava. D’altra banda, malgrat que només hagi especificat el meu PLE al món virtual, cal dir també que tots tenim un PLE al món real, que forma una part molt important del nostre entorn personal d’aprenentatge. A continuació us deixo el meu PLE al món virtual.  

  A mesura que anava realitzant el PLE m’anava adonant que el meu entorn personal d’aprenentatge ha anat evolucionant poc a poc, però sobre tot ha passat per un gran canvi al acabar la ESO i Batxillerat, ja que fins aquell moment sempre el centre informatiu era el professor i els llibres de text, i això ho limitava molt. Però en començar el grau de formació professional i el grau d’educació infantil això ha canviat notablement, i he començat a fer molt més ús de les noves tecnologies i sobre tot en l’àmbit de l’educació. Actualment, no només faig servir Internet com a cercador d’informació, sinó que també faig reflexions i les comparteixo per treure el màxim profit a aquesta informació, per exemple.

  He de dir que llegir i reflexionar han estat dos processos que en major o menor mesura sempre he realitzat, però la darrera estratègia, la de relació, mai l’havia posat en pràctica. Sota el meu punt de vista aquesta em sembla que és molt enriquidora, ja que permet compartir tot allò que anem aprenent, i és profitós per als altres, per ajudar-los a comprendre més sobre el tema, i a nosaltres ens és beneficiós ja que aprenem de les seves aportacions.

  Cal esmentar també, que em desperta molta curiositat saber com serà el meu PLE d’aquí cinc o deu anys, ja que esper que aquest evolucioni i es vagi completant a mesura que em vagi desenvolupant com a professional en l’àmbit de l’educació. En el meu futur com a professional docent tinc l’esperança de poder treballar a partir de les noves tecnologies de la informació amb els infants.

  A continuació i a mode de conclusió us deixo un vídeo on es pot observar el canvi pel que ha passat l’educació al llarg dels anys, i sobre tot es veu l’important paper que han adquirit les TIC a les aules.

Reflexió Tema 1

REFLEXIÓ TEMA 1: LA SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ I LA COMUNICACIÓ

Avui començaré amb la primera entrada del blog, després de la presentació inicial d’aquest curs. En aquesta reflexionaré sobre allò tractat al primer tema de l’assignatura Mitjans i Recursos Tecnològics, que fa referència a la societat de la informació i la comunicació, i sobre tot fent èmfasi en l’ impacte que ha estat per a l’educació.

Manuel Area i Jordi Adell han estat els dos autors que ens han guiat al llarg d’aquest tema. Els dos ens expliquen l’evolució de la tecnologia des de el seu punt de vista. El punt de vista del primer, Area, es centra més en una visió des de l’economia. En canvi, Adell ho fa des de el que ve a ser l’eina en sí, en primer lloc el llenguatge, després l’escriptura, després la impremta, i per últim les telecomunicacions.

S’entén com a societat de la informació aquella a la qual hi podem accedir, la podem emprar al nostre gust, i on tots hi podem crear i compartir informació i coneixement, la qual cosa ens pot ajudar a millorar la nostra qualitat de vida. Segons un dels autors, Area, aquesta societat de la informació té avantatges i a la vegada inconvenients, ell ho anomena la cara amable i la cara amarga de la societat de la comunicació.

·         La cara amable està formada pels aspectes positius, com es el cas de les possibilitats que ens ofereix la societat de la informació per accedir a tan gran quantitat i varietat d’informació , la comunicació constant que hi ha a nivell global, la millora i eficàcia dels serveis com la sanitat, el sorgiment de noves indústries, o el progrés econòmic, entre d’altres.

·         La cara amarga es refereix al fet de que la societat s’ha convertit molt depenent de les tecnologies, l’uniformisme cultural per a la globalització i al gran control que hi ha sobre tots nosaltres. A més, també es fa referència al concepte de bretxa digital, que es refereix a les grans diferències que es creen entre les persones que saben usar les noves tecnologies de la informació i les que no en saben, o també entre els països que les tenen al seu abast i aquells que no.

Fent referència al que ens toca de més a prop, l’àmbit de l’educació, cal dir que la societat de la informació i les TIC han tingut i encara segueixen tenint un gran impacte en ell. D’una banda, tenen aspectes positius, com per exemple la possibilitat de poder accedir a tot el coneixement que genera la societat. Però, d’altra banda, també hi ha aspectes negatius, com pot ser l’excés d’informació i la saturació que això ens pot crear, o simplement el fet d’haver de ser capaç de seleccionar aquella que ens sigui útil. Area fa referència al concepte de Multialfabetització, explicant que hem de tenir molt present la necessitat de formar els individus com a persones capaces d’accedir, usar, i crear la informació de manera intel·ligent, crítica i ètica a través de qualsevol tecnologia.

En l’aprenentatge de l’alfabetització hem d’ensenyar quatre dimensions. La primera és la dimensió instrumental, que tracta sobre saber accedir i utilitzar la informació. La segona és la dimensió sociocomunicacional, que fa referència a saber comunicar i expressar la informació de forma clara. La tercera dimensió és l’axiològica, s’ha de saber usar la informació de forma ètica i democràtica. S’ha d’educar en valors, per a fomentar un bon ús de les tecnologies. I per últim, trobem la dimensió cognitiva, la qual fa referència a saber desenvolupar habilitats per transformar la informació en coneixement.

D’altra banda, també s’han de plantejar reptes en l’educació. Com per exemple, saber adaptar el sistema escolar a les noves exigències degudes a l’omnipresència de les noves tecnologies, reestructurar els mètodes d’ensenyament, establir nous rols de professors i alumnes, s’han de formar professionals preparats per al nou món laboral.

Com a opinió personal, i deixant de banda que les noves tecnologies no són el que més bé control, he de dir que em sembla molt interessant i a la vegada profitós que aquestes hagin arribat a l’escola, o a la majoria d’elles. Degut al gran canvi que ha sofert la societat en els darrers anys és necessari que des de l’escola ja es treballi amb les noves tecnologies, per a que els alumnes actuals en un futur arribin a desenvolupar-se amb destresa en la societat actual. A més, és una bona alternativa per a motivar-los i apropar-los als continguts que s’han de treballar deixant d’utilitzar els llibres o les avorrides fitxes que tants anys s’han emprat. És ben sabut que les TIC no són únicament un recurs lúdic per als infants, sinó que aquestes s'han d'emprar com a metodologia a dins les aules, sens dubte. 

A continuació, i per anar acabant us deixo un petit vídeo que he visionat, en el qual es reflecteixen a grans trets els canvis que ha sofert l’educació en el que a les noves tecnologies es refereix. A més, dóna una petita pinzellada a l’ús que es pot fer de les noves tecnologies en una classe actual. 

Presentació quart curs

Bon dia!

 Els alumnes de quart curs d'educació infantil ens disposem a començar el darrer període d'aquesta etapa que fa tres anys començàrem junts. Ens queda molta feina per davant, però amb esforç segur que ho aconseguirem.

 Molt ànim a tothom.